Miquel Ezequiel (44 anys). Miquel Ezequiel ha passat tota la seva vida vinculat al futbol. Un home que es defineix de pagès, de poble que no podria viure sense l’esport mare. De Terrassa de tota la vida, com ha jugador va defendre els colors del club egarenc, fins que un directiu del Jabac Terrassa li va dir alt i clar que com a jugador no tenia res a fer, ara bé com a entrenador podria emprendre un llarg camí. Lluny de deixar el futbol, va començar a emprendre l’aventura al capdavant de les banquetes, combinant el fet de ser entrenador amb futbolista. Amb edat juvenil, jugava al Terrassa FC però entrenava al Jabac Terrassa. Per ell el futbol és la seva forma de vida, el seu modus vivendi. No concep un diumenge sense futbol (i per futbol no es refereix a que no jugui el Barça). Soci del Terrassa FC des de que va néixer i fidel escuder de José Solivelles al Sabadell  i ara també  a l’Esport Club Granollers. 

Com és Miquel Ezequiel, a primera vista res a veure amb José Solivelles…

Això és el que sembla… Som una parella que fa balança però personalment et diré que les aparences enganyen. José és una persona molt tranquil·la, que es pensa molt més les coses… Jo sóc més impulsiu amb la qual cosa dona la sensació que sóc el que porto la veu cantant. Sóc bastant cridaner perquè negar-ho…però repeteixo les aparences enganyen. 

José Solivelles em va comentar que la temporada passada, quan ell va agafar l’equip a la segona volta, parlava amb tu cada dia. És a dir, una espècie de relació zipi zape… 

Et diré la veritat… Jo amb José he treballat en diferents èpoques. Quan jo era coordinador de futbol base al Jabac Terrassa ell era un dels entrenadors del club, després vàrem ser companys al Sabadell. Jo era el segon entrenador del filial arlequinat i ell portava el cadet i després ja com a parella de ball ens vam ajuntar quan José Solivelles dirigeix el Sabadell B. Per què t’explico això? Doncs perquè jo no he estat mai parat en el futbol i l’any passat José estava d’entrenador al Manresa i jo era el director esportiu. Van haver-hi una sèrie de problemes amb l’entitat i vam plegar els dos. A partir d’aquí, per mi va ser una època estranya perquè jo estava a casa sense entrenar, sense estar a cap banqueta o vinculat algun club de futbol. Va arribar un dia que José em va dir agafaré el Granollers què et sembla? I jo li vaig contestar: estàs boig. No tens res a guanyar, vas a patir. Sense tenir fils conductors, un dia em truca Javi Pérez i em diu: què haces? I jo doncs li vaig dir que estava a casa meva. Ell es va estranyar quan li vaig dir que estaca totalment parat. Em va comentar que José estava molt sol, que necessitava ajuda… i em vaig incorporar al març, tot i que creure que l’equip tenia difícil solució. Evidentment, què parlàvem cada dia però per la relació que ens uneix. Podem dir, que vaig ser el primer home d’aquest projecte nou en incorporar-se a l’Esport Club Granollers. 

En l’anterior entrevista, José Solivelles va afirmar que ell no sabia res de Nama Sports quan va acceptar l’oferta de l’Esport Club Granollers…

És cert. Ell no sabia res (jo era l’únic que ho sabia). 

No potser… 

És així. És més quan Javi Pérez em va posar sobre la taula la possibilitat de ser el segon de José Solivelles, jo abans d’anar a la reunió no sabia absolutament res. Sabia simplement que José s’havia tornat boig i havia agafat el Granollers. A partir d’aquella reunió, el director esportiu m’ho va explicar tot i vaig decidir acceptar, pel nou projecte que ha començat aquesta temporada. 

Quan vas entrar al vestuari que és el primer que vas pensar?

Que estàvem demanant “peras a l’olmo”. L’equip estava enfonsat en la classificació, el vestuari estava totalment partit, trencat amb un nivell molt baix per la categoria… I això que jo em vaig incorporar que ja havien descartat a bastants jugadors i s’havien fitxat a altres. No vaig conèixer als descartats pràcticament més enllà de veure’ls jugar. 

“Quan José Solivelles em va dir que agafava el Granollers li vaig dir que si estava boig”

No vas creure que era possible la salvació en cap moment? Tot el contrari que José Solivelles…

No, ho veia gairebé impossible. Si a mi quan José Solivelles em va dir que volia agafar el Granollers li vaig repetir quaranta cops que no tenia res a guanyar, que només faria que patir, que no ho aconseguiria.

Si no ho veies possible què et va fer entrar? És a dir, un quan accepta una feina és, entre d’altres coses, perquè estàs motivat…

Jo creia en el projecte futur. És a dir, creia en Javi Pérez, en Nama, en Carlos Arean…De fet la meva primera pregunta quan em vaig reunir amb Javier Pérez va ser: Si el primer equip baixa a primera catalana el projecte segueix? I em va contestar que sí. Doncs aquí ho tens. A mi el que m’interessava era el projecte de club. De fet, quan jo vaig arribar a Sabadell, estàvem a segona catalana i vaig acabar la meva època arlequinada a punt de fer play off per pujar a Segona B. Jo no em moc per la categoria, em moc per projectes engrescadors i que m’omplin d’ il·lusió. Aquí tens la meva motivació (riu). Pensa que jo tinc la meva feina i això és secundari. 

Per tant, que és el que et va fer il·lusionar?

Jo ja havia treballat amb Carlos Arean, amb Javier Pérez… i en l’actualitat que et deixin treballar en el futbol és molt difícil. Amb ells això és possible, et deixen treballar. A més, amb ells es parla de futbol cosa que en la majoria de clubs no és així (almenys en els que he estat jo). 

“La junta anterior va tenir el suficient amor propi de posar tots els esforços perquè l’equip es quedés a Tercera”

Quina va ser la clau de l’evolució de l’equip respecte a l’any passat. Passem d’un vestuari trencat a un vestuari que comença a creure en la salvació (menys tu). 

(Riu). L’evolució no només ve donada perquè l’equip comença a creure en la salvació. L’evolució ve donada gràcies a l’enorme feina de tot l’equip, gràcies a fitxatges nous, gràcies a tot el conjunt de staff tècnic i gràcies a la junta directiva anterior. Jo personalment, no tinc ni un però sobre la junta directiva anterior. Ens van ajudar en absolutament tot en el que van poder. Un sopar? Doncs un sopar. Fitxatge? Doncs fitxatge. Ells sabien que marxarien aquesta temporada i van tenir l’amor propi de posar tots els esforços en salvar a l’equip, quan el que era més fàcil era despreocupar-se. 

Això denota que sí els importava el club. Parlem ara de l’equip actual. Res a veure amb el de la temporada passada o m’atreviria a dir al de moltes temporades enrere …

Pensa que quan arribes a un lloc quan les coses no funcionen, tu el que fas es tapar forats, és a dir, el que fas és una feina de manteniment. Ara no fem feina de manteniment, ara el que fem es treballar. Treballar amb gent que té molt clar que aquí es parla i es treballa de futbol i amb el futbol. Tenim molt clar quin tipus de jugador volem i no només et parlo tècnicament sinó també personalment. Pràcticament ho volem saber tot, com fa pipí, com dorm i amb qui dorm. És a dir quin tipus de vida porta i què fa les 24h del dia, nosaltres no fitxem per veure’ls jugar. Crec que és important remarcar això, perquè jugadors de Tercera n’hi ha molts i que siguin bons encara més però són els petits matisos els que et fan guanyar sis/set punts de més que marquen la diferència en la taula classificatòria. 

“Tothom ha d’anar en la mateixa direcció. Jugadors, directius, premsa…l’equip ho nota i es reflecteix en el camp”

Jo he tingut l’oportunitat de parlar ja amb molts jugadors del primer equip i una cosa que m’ha sorprès és la maduresa de tots ells, malgrat ser un equip molt jove. Això també marca diferències en la taula classificatòria?

Hi ha “cafres” que poden estar camuflats (riu). Evidentment que marca la diferència. Pensa que tenir el cap al seu lloc és fonamental. I el fet de conèixer els jugadors per alguna cosa més que no sigui com juga et dóna un plus afegit. Jugadors amb els quals tens confiança, que saps els seus punts forts, punts dèbils…

“Volem a gent que ens aporti molts intangibles més enllà de la qualitat futbolística”

És a dir, feu un anàlisis de mercat abans de confeccionar l’equip…

Igual com diuen que les multinacionals miren les xarxes socials dels seus treballadors (facebook, instagram que és ara el que més es porta no?). Doncs nosaltres no arribem a fer això però sí que entenc que grans multinacionals ho duguin a terme. 

Primerament que jo vull bona gent treballant al meu costat, encara que tingui menys qualitat. Gent que té menys qualitat però que aporti altres intangibles a l’equip. Jo ho prefereixo abans que un crac que et faci 25 gols per temporada però que et pot destrossar tota la dinàmica de treball que tu tens. Volem a gent que ens aporti com he dit molts intangibles, més enllà de la qualitat futbolística. 

José Solivelles va comentar que per tirar endavant a l’equip la temporada passada es va veure obligat a lidiar amb alguns toros bravos. El teu paper com a segon entrenador va ser fonamental? 

Ell quan va arribar aquí ja va veure que els diners que hi havia estaven destinats a millorar l’equip. Per tant, el staff tècnic era el que hi havia. Dins d’aquell staff tècnic hi havia gent molt vàlida, i molt bona gent. En canvi, hi havia altres persones que no anàvem en la mateixa sintonia d’entendre el futbol com l’entenem nosaltres. 

Jo crec que el principal problema va ser que no ens coneixien personalment, i per tant mai ens van entendre. Jo sóc l’exemple perfecte. Jo semblo una cosa i més tard quan tractes amb mi sóc un altre cosa totalment diferent. La gent diu ostres en Miquel Ezequiel quina mala llet que té… doncs no, no en tinc sóc el primer en fer bromes i sóc molt rialler. Però quan no et coneixen probablement no entenen res de tu, ni les bromes, ni com parles…

Aleshores jo crec que hi havia gent del staff que no ho entenia. Ens veien com a rivals i en aquella situació i sempre, però especialment en aquella situació havíem d’estar tots units. En un club de futbol, el vestuari des del jugador 23 al 1, l’auxiliar, tot el staff tècnic, el personal administratiu, els directius, els de premsa, la secretaria, la que neteja els lavabos… si tots anem en la mateixa direcció els jugadors ho noten. Tot això es nota al camp. No t’ho creuràs però és cert. Només que n’hi hagi un que es desviï, ja hi ha un forat per on s’escapa l’aigua. M’entens? Tots i quan dic tots és tots els d’aquest club em de ser una pinya. Els jugadors ho noten i es reflexa en el camp. Aleshores, la diferència es troba precisament en això, entre anar tots a una. La temporada passada hi havia gent que això no ho va entendre i estaven més pendents d’altres coses. 

José Solivelles es va posar a plorar el dia que es va aconseguir la salvació. Ezequiel que va fer? Es va posar a riure? 

(Riu) No, evidentment vaig sentir una alegria immensa. Jo recordo que estava a la grada perquè estava sancionat, i estava amb dos o tres jugadors. Els del figueres no ens deixaven baixar al camp, no ens deixaven saltar i vam haver de viure-ho des de fora. Va ser molt emotiu i un moment d’alegria brutal, per a mi només comparable amb un moment que he viscut en el món de futbol, que és l’ascens de primera catalana a Tercera amb el Sabadell B al camp del Viladecans. Quan les coses van bé ho gaudeixes, però quan les coses van maldades, quan ho veus tot negre… ostres aconseguir la salvació quan tothom ho donava per impossible doncs et pots imaginar el sentiment. 

Jo sempre recordaré el moment del vestidor i quan només estàvem el staff tècnic veure a José Solivelles desmuntar-se. De tot el que havia patit i lluitat durant aquell any. Era el seu moment i era ell qui l’havia de gaudir. A més tingues en compte que en el futbol es treballa molt més quan es perd que quan es guanya, per tant imagina’t la càrrega de treball que portàvem. 

Per tant les derrotes són necessàries. Les quatre consecutives en el mes fatídic, han portat a que l’Esport Club torni a la bona dinàmica de resultats?

La bona dinàmica no l’hem deixat mai. Va passar simplement que vam tindre un moment crític en termes físics, es van ajuntar lesions, entrenaments entre setmana sense molts jugadors i dins d’aquestes quatre derrotes la de Sant Boi és inexplicable, d’aquells dies que dius però que hem fet?. Reus B circumstancial, la pitjor va ser la de Llagostera que directament ni ens vam presentar, és a dir, no vam competir. El dia del Terrassa per a mi no vam tocar fons, vam fer un partit més que digne. Els egarencs ens van guanyar aquí fent el que mai fan, que és posar una línia de cinc i passar tres cops de mig del camp. A nivell d’actitud jo l’únic dia que li puc recriminar alguna cosa a l’equip és el dia del Llagostera. 

José em va comentar que quan va dimitir del C. E Sabadell la seva gran satisfacció va ser veure que el seu staff tècnic marxava amb ell. És fonamental el concepte de fidelitat dins d’un staff tècnic? 

Jo crec que tothom dins d’un grup de treball o en aquest cas staff tècnic ha de tenir molt clar el rol que ocuparà i no auto-enganyar-se. És a dir, si un segon entrenador el que vol és que facin fora al primer entrenador per ser ell qui ocupi aquest lloc o el seu objectiu és ser primer entrenador no farà bé la seva feina. 

Jo per exemple he estat primer entrenador però ara estic molt còmode fent de segon, en aquest staff tècnic em refereixo. Si jo fos un segon entrenador que només portes els conus (que hi ha entrenadors que volen un segon per això) però no és el meu cas. Jo tenia molt clar el rol que ocuparia aquí i com que m’agradava el rol també ho vaig acceptar. 

Al final com a segon entrenador sempre ha de tenir clar que l’última paraula la té l’entrenador. Per mi un bon entrenador és aquell que sap gestionar a totes aquelles persones que vestim igual (jugadors) i les que vestim diferent però portem el mateix escut (staff tècnic). Al final hem d’anar tots cap a una mateixa direcció sinó no funcionen les coses. A Sabadell, com que anàvem tots en la mateixa direcció va passar el que va passar. 

“Aquest projecte és nou i s’ha de donar temps per veure els resultats”

Sé que encara falta moltíssim, sé que encara ha de passar més de la meitat de la segona volta però a l’estiu ve el tràfic de fitxatges, renovacions continuïtat… hi ha intenció de continuar amb el mateix bloc?

No ho hem començat a parlar però la veritat és que una de les filosofies d’aquest nou projecte, i també del staff tècnic és la de donar continuïtat als blocs que tens i més si rendeixen. 

La forma de treballar és clara: mantenir el bloc, sobretot amb la gent que s’ho mereix, i anar canviant petites coses. A vegades la progressió no és la mateixa, jugadors veterans que es retiren…Sé que normalment en el món del futbol no és així però en el Granollers ara tenen la gran sort que la direcció creu en mantenir el bloc, en invertir en formació, treballar sobretot la base per a poder nodrir el primer equip. Sé que el primer any no tot va com s’esperava però evidentment és un projecte nou i s’ha de donar temps per veure els resultats. 

Jo per exemple vinc de pagès (el meu avi era pagès) i a vegades quan les coses estan podrides no n’hi ha prou amb llaurar, sinó que s’ha de cremar-ho tot i començar de zero. Aquí no han començat de zero, han començat de menys molt, per tant necessiten temps. Aquí es treballa bé i a més hi ha bona matèria per tant amb el temps arribaran els resultats. 

Per treure algun però aquest primer equip… ens falta gol. 

Evidentment els puntes han de marcar més gols dels que marquen. Podem créixer i hem de créixer molt més amb els seus gols. Ara bé nosaltres quan vàrem confeccionar l’equip ja vam fer un recompte de gols i en línies generals estem contents amb les xifres. Esperem que els davanters com Xavi Civil o Raúl Torres que es un home que et marca 10 gols per temporada es recuperin aquesta segona volta i marquin molts més gols.