Marc Garcia: “ És difícil però lluito al màxim per ser titular”

Marc García (30 anys). Al contrari que molts futbolistes, el carrer va ser l’escola futbolística de Marc Garcia. Quan molts comencen en edat prebenjamí ell es passava les hores jugant a pilota al carrer. Fins edat aleví, no va començar a formar-se en un club de futbol. Les seves primeres passes les va donar Andorra, país que la vist néixer i representa. Amb només 12 anys, va decidir deixar la seva terra, els seus amics i els seus pares, per anar a un centre d’alt rendiment a Lleida, on va acabar la seva formació com a futbolista de futbol base. Els seus primers anys d’amateur els va passar a Ses Illes,  concretament a Eivissa. Després va recalar a la Tercera Divisió Aragonesa, per posteriorment i de manera definitiva jugar i consolidar-se a la Tercera Divisió Catalana., Vic, Palamós, Rubí, Cerdanyola, Manlleu, han estat equips on Marc Garcia ha jugat. Dotze anys són els que porta l’andorrà a Tercera Divisió, el jugador de la plantilla que millor coneix aquesta categoria juntament amb Oriol Molins. Internacional per Andorra, aquesta és la seva segona temporada a l’Esport Club Granollers, on a més de ser el “payasete” oficial del vestuari, és el segon capità del primer equip. 

Portes dues temporades a l’Esport Club Granollers i quins dos anys… el teu primer any va ser molt dur, l’equip va estar a punt de perdre la categoria i aquesta temporada la situació és totalment diferent. Com estàs vivint aquestes dues etapes? 

La primera temporada molt dura, va ser molt complicada. L’any passat va ser com va anar tot perquè realment no érem un equip per baixar. Jo recordo que abans de firmar per l’Esport Club Granollers, tothom parlava del bon equip que s’estava fent, hi havia pressupost, sous de bojos… i no érem un equip per baixar, sinó per estar més aviat a dalt. No sé molt bé que va passar, no sé si va fallar la gestió tècnica, la planificació esportiva o el vestuari… però va ser com un cúmul de dinàmiques negatives que a la llarga ens van fer estar molt enfonsats, perquè al principi tampoc vàrem començar malament. Poc a poc vam entrar en una mala dinàmica que no es trencava mai… mai. Ens costava molt guanyar i per mi el canvi d’entrenador va ser clau, i això que jo era pro Camara. És a dir, a mi m’arriben a preguntar si vull que segueixi Albert Camara i jo dic que sí, però perquè considerava que tampoc ell era el culpable, sinó que era un conjunt de coses. 

Molts cops per exemple veus que l’entrenador fa una mala gestió però no era el cas de Camara. Camara ho donava tot, volia fer les coses bé però li va sortir tot el contrari. En canvi, quan va arribar José Solivelles va ser un punt d’inflexió, ja es va veure… va fer una revolució de l’equip. Van entrar aires nous… 

Era necessària doncs aquesta revolució? 

Sí, de jugadors i potser també d’entrenadors. Estava clar que necessitàvem un canvi perquè sinó no haguéssim salvat la categoria. 

Quines conclusions extreia el vestuari d’aquesta situació?

És complicat de explicar-t’ho amb paraules. Perdíem un partit i la pròxima jornada estàvem molt posats en guanyar, és a dir, el vestuari creia en la victòria, però no hi havia manera. – No era per tant una qüestió de desmotivació? No, per res la gent estava implicada, a més hi havia jugadors que cobraven molt bé, que vulguis o no és una motivació important. Al final potser el que va fer José Solivelles va ser donar equilibri al vestuari. Va donar la baixa a molts veterans (ell i suposo que la direcció esportiva) van decidir apostar per gent jove per tirar la situació cap endavant. A la vista està que ho va fer així i que va ser una bona decisió. Exceptuant Narcís Barrera, tots els demés eren jugadors amb molta projecció i molt joves. Van ser aires nous que venien d’equips de nivell (com per exemple Martí Soler de l’Espanyol) i Samu Obeng que va recuperar la confiança en ell i va començar a marcar gols. 

Quan va començar aquesta “revolució” i van començar a donar baixes a jugadors “veterans” de l’equip, vas patir per la teva continuïtat?

No, no vaig patir gens, mai penso en això perquè tinc molta confiança en mi mateix. Quan va entrar José Solivelles, que jo ja el coneixia d’haver jugat contra els seus equips, jo sabia que venia un entrenador que entenia molt de futbol. Vaig tenir com una esperança amb ell. Vaig creure que amb ell podria jugar i a més salvar-nos. 

En l’actualitat, el primer equip el formen jugadors molt joves. Tu com a veterà que aportes? 

Ostres, quina pregunta… és complicada. Mira, l’altre dia a Pluvins li deia que han de valorar el tracte que donen els veterans avui en dia, i més concretament els que donem els veterans d’aquest equip. Jo per sort no m’he trobat amb cap veterà “dolent” però jo he tingut companys que han deixat el món del futbol per tenir males experiències amb veterans. He vist com gent experimentada provocava que els joves s’avorrissin del futbol o directament tiressin la tovallola. 

En definitiva, he vist a veterans tractar sense cap tipus de respecte a nois joves , que en alguns casos potser que sigui el seu primer any d’amateur. Jo als joves del nostre equip els hi dic, que han de valorar com els tractem els veterans, perquè en aquest sentit el futbol a fet un canvi de bojos. 

A veure, al final el respecte no s’ha de perdre mai, siguis jove o no. És bàsic no?

Sí és clar que és bàsic però jo he estat en vestuaris on això no ha existit. Per això et dic, que el que aporto jo al vestuari (apart del bon rotllo que ja t’hauran informat que sóc el bufó del vestuari, és a dir el que sempre està de broma) a vegades inclòs el míster m’ha de parar els peus però realment no sé ser d’una altre manera. Doncs apart del bon rotllo el que aporto jo és el respecte màxim per tothom i vetllar perquè es compleixi. M’explico? Al final, jo faig vestuari per què? Perquè respecto a tothom. Tu no pots exigir el respecte, te l’has de guanyar. Com el guanyes? Doncs primerament mostrant respecte, no mostrant por. 

Per cert, et convido a que un dia et fiquis a prop meu sense que jo et vegi i escoltis les bromes que faig. Al·lucinaràs, t’ho prometo. De fet alguns companys em diuen que amb mi podrien fer una espècie de Big Brother  (Gran Hermano). Realment no paro de fer bromes però amb els col·legiats també. De fet molts àrbitres em pregunten el dia de partit: Com estàs Marc avui? Perquè ja saben com sóc (riu). Jo abans d’un partit no sé estar seriós, prefereixo destensar l’ambient, crec que d’aquesta manera també ajudo als companys. 

Doncs l’any passat la situació no era per fer broma…

Costava molt més que aquest any. Si et sóc sincer em vaig controlar molt. El bon rotllo també va lligat amb els resultats i l’any passat em vaig haver de reprimir. De fet per posar-te un exemple, estic segur que quan el Betis perd cinc partits seguits Joaquín no fa acudits al vestuari…

Què et va fer renovar amb l’Esport Club? 

Doncs mira amb el nou projecte no vaig dubtar ni un moment. Tenia un parell d’ofertes però les veia força inferiors al projecte d’aquí. Durant el procés de fitxatges jo vaig estar en contacte amb José Solivelles per a veure quin equip s’estava confeccionant i vaig veure que s’estava parlant amb jugadors consolidats i de molta qualitat. Aquest aspecte és el que em va fer quedar. No dic que l’any passat no es confeccionés bon equip, però aquest any s’ha confeccionat un equip per remar tots cap a una sola direcció i cada fitxatge té el seu motiu. 

Quan em vaig reunir amb el director esportiu Javier Pérez igual. Li vaig dir tot el que pensava, tot el que arrossegava de l’any passat i em va transmetre molta professionalitat i sobretot dedicació cap el primer equip. 

Què és el que arrossegaves de l’any passat? 

Res especial. Quan em vaig reunir amb Javier Pérez li vaig transmetre que la temporada passada el primer equip estava una mica abandonat a nivell de materials, necessitats… etc. Juan (l’ex utiller i encarregat de material del primer equip) era un home genial, i molt treballador però tenia els recursos que tenia. En aquest cas el que vaig transmetre jo a Javier Pérez va ser transmetre la necessitat de tenir més recursos per tal de que el primer equip es sentis còmode. Per exemple, la roba preparada al vestuari, tovallola preparada… el que estant fent ara vaja. Ja sabem que no juguem al Barça però són petits detalls que marquen la diferència. El vestuari ho nota. Els números fixos, també els vaig demanar. Són petits detalls que al jugador agraden, ens fa sentir més còmodes i ajuda en aquest ambient de que tot el vestuari sigui una pinya. 

M’imagino que ho vas negociar com a veterà que ets però no sabies que aquesta temporada sortiries segon capità…

I primer votat pel vestuari (riu). El primer ja estava adjudicat perquè el decidia el míster i evidentment havia de ser Ricky. Aquí ningú tenia cap dubte. En el meu cas, la setmana anterior va ser Ricky precisament qui em va dir que creia que seria segon capità. I jo al principi vaig pensar en que només portava dos anys a l’equip, però clar tenint en compte qui havia renovat doncs la veritat és que tenia bastants papers…Després va haver les votacions i efectivament vaig sortir de segon capità. 

La veritat és que a mi no em treu el son ser capità. És una sensació molt bonica perquè tens una sensació de responsabilitat que agrada. 

Parlem ara de la teva competència al lateral, Guillem Pujol. Va ser el primer fitxatge de l’Esport Club per aquesta temporada. Abans em comentaves que vas estar molt pendent de qui formaria l’equip aquest any, quan vas veure que Guillem Pujol, lateral fort, ràpid i a més a més molt jove ocupava també la teva posició, et vas sentir suplent ja d’inici?

Jo no el coneixia. No l’havia vist jugar mai però quan vols un jugador des de la temporada anterior… alguna cosa ha de fer bé, m’explico? Aleshores quan el vaig veure vaig dir ostres és molt bon jugador i molt complet però la competència es sana. Jo no haig de tenir por, ans el contrari haig de treballar per disputar-li el lloc, tot i que està difícil. I per deixar-ho clar, Guillem Pujol i jo ens portem molt bé, tenim molt bona relació. La competència en aquest cas no ens afecta (riu). 

Fa poc José Solivelles va comentar que el termòmetre d’un equip són els suplents. En algun moment has arribat a pensar que et mereixes jugar per sobre d’en Guillem?

Sí, i tant. Intento treballar cada setmana al màxim per ser titular. És complicat, perquè hi ha molts partits que dic… haig de jugar sí o sí, perquè l’altre va una mica per sota o perquè tu vas al 100% entrenant… 

En el meu cas encara té més dificultat perquè quan marxo amb la selecció estic setmanes fora de la dinàmica del primer equip. Les expulsions també m’han perjudicat. La primera d’aquesta temporada en el mateix camp, amb el mateix entrenador i vaig durar el mateix sobre el terreny de joc (riu) va ser com un déjà vu. Al final haig de fer autocrítica sobre mi però jo no estic gens content amb el que estic jugant aquesta temporada. No per José, perquè els seus motius tindrà evidentment però estic enfadat amb mi. Sóc molt competitiu i crec que és el primer cop en 12 anys que jugo tant poc. Crec que podria jugar més però el míster no ho considera així i el que haig de fer és remar. De totes maneres, et diré que en els últims partits he fet clarament un pas endavant, o almenys així ho sento. Respecte al que comentaves del termòmetre, passa que ara tinc trenta anys i tinc més capacitat de calma. Això m’arriba a passar vuit anys enrere i ja et dic jo que peto el termòmetre. 

Et val la pena sacrificar titularitats per estar a la selecció d’Andorra? 

És molt difícil dir que no a representar al teu país. Estàs jugant a un nivell de professional davant de moltes persones i contra jugadors de talla mundial. 

Efectivament, tu has jugat davant Cristiano Ronaldo, Hazard, Kevin de Bruyne, Lewandowski… Et medeixes davant de jugadors d’equips professionals com Real Madrid, Chelsea, Bayern de Münich, Manchester City…Un jugador de Primera Divisió contra un de Tercera. És aquesta la motivació per la qual sacrifiques moltes coses?

Efectivament. És això, l’orgull de representar el teu país perquè jo sóc Andorra fins la bandera, el tema econòmic també influeix no t’enganyaré. També et diré que si no jugues al teu equip difícilment jugaràs amb la Selecció però el sol fet d’anar convocat ja és un plaer. Jo em sento com un jugador professional. 

El fet de no jugar et perjudica per tenir presencia amb la selecció. Això encara et frustra més?

Sí, he tingut dies d’entrar en una roda de negativitat i no sortir d’allà. Aquesta temporada esportivament no puc dir que està sent bo. Sóc un jugador que sempre ha jugat i per com sóc jo encara em costa més però ja et dic quan surto al terreny de joc no ho haig de fer molt bé, ho haig de fer perfecte. El dia del Sants per exemple, vaig fer un bon partit, però vaig cometre el penal i ja vaig sortir assenyalat. 

Costa més ser suplent sent veterà? Sent jove encara tens molta projecció de futur i no tens la sensació que “s’acaba el temps”…

Són dos extrems totalment oposats. Quan ets jove ja et dic jo que no ho gestionen bé perquè hi ha l’ambició d’anar sempre més amunt i no tallar l’evolució. Quan ets veterà si busques minuts a un altre lloc jo tindria la sensació de covardia no? Perquè en principi tens la suficient experiència per gestionar-ho bé i a sobre lluitar per la posició… És complicat tinguis l’edat que tinguis no t’enganyaré. En el meu cas, jo ho gestiono millor ara que tinc trenta anys que abans. A més sóc un jugador que s’ho menja tot sol i a més mentalment sóc molt fort. 

Amb dotze anys vaig marxar cap a Lleida sol i ni vaig plorar… la meva mare al·lucinava… es pensava que tenia algun tipus de trauma (riu). 

A veure, has dit que ets el bufó del grup. Creus que la teva actitud i el bon rotllo que transmets va ser un factor fonamental per renovar?

Segur que un dels factors de la meva renovació va ser el meu caràcter.  Et diré que fora del camp sóc molt bromista però a dins sóc un vinagre. El meu comportament a dins del camp és per anar a guanyar, encara que a vegades no ho sembli (riu). Sé que vaig a mil revolucions però em comporto de la manera que jo crec que ens farà guanyar. Quan vaig al terra, jugades al límit jo ho faig per l’equip i pel club. Em puc equivocar? És clar que sí i a la vista està. 

By |6 Febrer 2019|Noticias|0 Comments