Albert Ruiz (23 anys). Albert jugava a futbol al pati del colegi mínim tres cops al dia. Per mala sort per ell, la seva corpulència el va portar a ocupar més cops dels desitjats la posició de central. Amb el temps es va adonar que el que realment volia era marcar gols. Així es va iniciar a l’equip del seu barri, el CP Sarrià, amb parada obligatòria al Júnior on el va dirigir José Solivelles,  esglaó a esglaó va arribar al Juvenil Divisió d’Honor de l’U.E Cornellà. Poc s’imaginava que en la seva última etapa de juvenil li arribaria l’oportunitat de creuar l’oceà i jugar a la lliga universitària  americana (NCAA). L’Albert no s’ho va pensar i va dir que sí a la millor experiència de la seva de vida. Va compaginar els seus estudis a la Universitat de Florida Gulf Coast i va defendre la samarreta de l’equip universitàri durant tres temporades els Eagles de la Universitat de Florida Gulf Coast. Precisament en el seu tercer any va tocar sostre. Va completar una temporada per emmarcar, marcant 22 gols en 20 partits. Aquesta fita, li va valer per rebre nombrosos reconeixements i per estar nominat pels MAC Hermann Trophy, el títol individual més important de la divisió de formació del país. Tot i tenir un paper destacat al MLS Player Combine, esdeveniment que reuneix els millors jugadors universitaris dels Estats Units, no va ser seleccionat en el draft 2018 per poder accedir a jugar amb un equip de la  Major League Soccer. Tot i això, el Chicago Fire de la màxima divisió estatal, el va contractar per realitzar la pretemporada i va jugar dos amistosos amb l’equip entrenat per Veljko Paunovic. Finalment, dos jornades després de començar la lliga regular  Paunovic no va comptar amb ell. 

Una lesió a l’esquena li ha impedit estar a l’onze titular de José Solivelles habitualment, però on molts jugadors veuen un problema ell veu una oportunitat. Titular en l’últim partit de lliga i realitzant un bon paper, cada cop es sent més còmode vestint l’eslàstica de l’Esport Club Granollers. 

Explica’m primer de tot perquè vas deixar EEUU per tornar a Catalunya. 

Era la segona jornada de lliga i va sorgir el rumor de què en el meu equip volien un altre jugador internacional. Ja erem vuit, que és el màxim de número de jugadors internacionals que pot haver en un equip de la lliga nord americana. Jo vaig ser el primer en la cua en caure. Era el més jove, el que menys curriculum tenia i a més no estava disputant masses partits. Em van cridar un dia a l’oficina i m’ho van comunicar. 

El mercat d’hivern ja s’havia tancat, la meva visa de resident s’acabava i no podia seguir residint en el país. Vaig haver d’abandonar Estats Units a corre cuita. Va ser una sortida bastant dura. 

No volies deixar Nord Amèrica…

No. Creia que tenia lloc a l’equip i per davant un futur ilusionant. És una lliga que està creixent molt i hem veia capacitat per poder fer-me un lloc en l’equip. 

No et vas plantejar renovar-te la visa? 

Per obtenir una visa nova necessites algu que et contracti, en el meu cas un equip de futbol. Com t’he dit el mercat de fitxatges estava tancat i no podia jugar a cap altre equip. Vaig rebre ofertes prèvies per jugar a la Segona Divisió, però vaig decidir-me per la MLS. En el moment que em comuniquen que no comptaven amb mi ja sabia que havia d’abandonar el país. Estava tot el peix venut. 

L’Esport Club es va posar en contacte amb tu quan ja estaves a Catalunya o quan encara estaves a Estats Units?

Es va posar en contacte amb mi quan jo estava a Estats Units. Amb José Solivelles sempre hem mantingut el contacte. Va ser el meu entrenador en la meva etapa cadet al Júnior i em va ajudar molt. De fet abans d’anar a Chicago Fire em va contactar perquè em volia per el primer equip. Jo vaig ser sincer, li vaig explicar l’oferta que tenia i que l’acceptaria. Mira, al cap i a la fi després de tres mesos d’aquesta conversa vaig ser jo qui li vaig dir que estava disponible. Li estic molt agraït per l’oportunitat. A més, José Solivelles em va ajudar entendre que en el futbol has d’anar al límit per guanyar. Jo sóc un jugador que no tinc la qualitat necessària com per permetem el luxe de no anar al 100% a cada partit. Tot això m’ho va fer entendre José. 

Per un noi tant jove, tenies 18 anys quan vas marxar cap a Estats Units, no fa respecte creuar l’oceà per una aventura que no saps si et sortirà bé?

Ha estat la millor experiència del que porto de vida. El sistema de futbol formatiu a Estats Units és espectacular. Pels nens de 18 anys a 22 anys , que puguis estudiar una carrera universitària i a més puguis jugar a futbol en un equip important ja és una oportunitat molt bona. A més, el tracte per molt que estiguis a un equip universitari és molt professional. Vaig viatjar per tot Estats Units i he fet amics per tota la vida. És una experiència que mai oblidaré.

Com et va sorgir l’oportunitat de marxar a Estats Units? 

Doncs un agent de captació d’Estats Units em va estar seguint en la meva etapa de Juvenil al Cornellà. Un dia es va presentar i em va fer la proposta. No m’ho vaig pensar i li vaig dir que si sorgia l’oportunitat li diria que sí. Va enviar els meus vídeos a Estats Units i després de dues setmanes un parell d’entrenadors em van venir a veure a Cornellà. Van venir expressament i em van proposar varies ofertes. Vaig triar-ne algunes que em semblaven interessants i vaig viatjar a Estats Units per conèixer a l’equip i la Universitat. Quan vaig veure tot el sistema ja no volia tornar (riu). 

Què destacaries d’aquesta etapa? 

Sobretot el fet de poder combinar els estudis amb un futbol molt professional, maneres de treballar diferent, tècniques diferents, l’idioma i sobretot que he madurat molt. Jo estava als 18 anys sol a Estats Units. Sol a l’altre punta del món… vaig aprendre el que era espavilar-se sol en tots els sentits quan encara era molt jove. Al principi va ser dur però després espectacular. 

Com era el teu dia a dia allà? 

Doncs jo em llevaba a les 06:30 del matí i a les 7:45h començava l’entrenament i a les 10:00h acabavèm l’entrenament. Després recuperació i Universitat. Exàmens, dormir i l’endemà un altre cop. Aquí a l’Esport Club Granollers a vegades ens han fet venir a entrenar a les 10:00h i algun jugador venia mig adormit (riu). També hem divertia… el primer any vaig fer el que havia de fer… i a partir del segon any ja vaig madurar molt i em vaig centrar totalment en el futbol. 

I l’alimentació ? Ho dic perquè existeix el mite que a Estats Units es menja molt malament…

Ens controlaven el pes. Teníem com una máquina que et mesurava el greix, s’assemblava molt a una capsula espacial. Al final lu del pes cadascú s’ho ha de controlar si realment t’agrada el futbol. 

Em parles molt del tracte, del sistema… en un país on el futbol no és l’esport estrella. Tot el contrari que aquí…

Sí que és cert que el futbol és molt més popular aquí que a Estats Units però a poc a poc ha anat guanyant aficionats- Pensa que és un país extremadament gran i els estadis s’omplen. Per percentatge de seguidors si el compares amb aquí no és gran però ja et dic que la cobertura i el seguiment és totalment professional. 

Parles com si fos un sistema espectacular…

Per mi ho és. Sense desmerèixer cap lliga d’aquí. Des de les lligues universitàries fins a la primera divisió. És una lliga que et forma com a persona i com a esportista. A més, l’equip de futbol universitari va relacionat amb el prestigi que té l’universitat en el país. 

T’imagines aquest model implantat a Espanya?

Seria lu ideal tot i que és impossible. Aquí el sistema de clubs està implantat des de fa molt de temps, però estaria bé que d’alguna manera relacionessin per exemple els equips de futbol base amb escoles, universitats o institucions acadèmiques per facilitar l’accés als estudis amb la pràctica de l’esport. 

Quan vas arribar aquí i vas veure que aquí és tot el contrari (futbol modest, seguiment local…)què vas pensar?

Jo sabia que era un projecte nou i que les coses no canvien de la nit al dia. De fet, aquest projecte s’ajusta també a la meva realitat personal… Començar de nou, noves oportunitats  i escolta que les coses les has de treballar i aquí crec que mica en mica s’està fent créixer el club. 

Et va costar la transició de passar de la lliga Nord Americana a la Tercera Divisió? És a dir et va costar adaptar-te? 

Sí. Primera que aquí el nivell de futbol és molt alt i en segon lloc, les dimensions del camp. Aquí són més petits i tens menys temps per pensar quina desició prendre. El joc aquí a Tercera és molt més directe del que estava acostumat a la lliga nord americana. Encara estic trobant com puc encaixar les meves virtuds en el tipus de joc de l’equip i així treure el millor rendiment.

Si ara tinguessis l’oportunitat de tornar a marxar cap allà ho faries? 

No. Aquí estic molt bé i espero quedar-me molt de temps a Catalunya, i per suposat a l’Esport Club Granollers. Com he dit abans, és un projecte nou i s’ha de donar temps per veure els resultats. 

La lesió que has patit t’ha frustrat com a jugador?

Jo crec que he fet una bona recuperació i amb un tractament conservador l’he superat i ara em sento bé.  

Sobretot en els jugadors lesionats, s’ha de treballar la psicologia? 

La psicologia és el pilar fonamental de qualsevol esport. Quan no estàs bé ja pots ser golejador, molt bo tècnicament  o molt ràpid. Si no estàs bé mentalment no et sortirà res enlloc. 

A Estats Units es treballa aquest aspecte?

Jo sempre ho he treballat pel meu compte amb persones que m’han ajudat. Per bé i per malament quan jo he estat bé és perquè emocionalment estava bé i quan he estat malament és perquè no estava bé. Per mi la psicologia és com anar al gimnàs. Jo cada setmana treballo amb una persona per estar al 100% en aquest aspecte. D’aquesta manera rendeixo millor al camp i en tots els aspectes de la meva vida. 

La realitat és que ets un davanter que per una lesió no ha tingut molts minuts. Albert Ruiz pot créixer a l’Esport Club ?

Sí i tant. Últimament m’estic sentit cada cop més a gust. Estic començant a sentir-me jugador. Després de la lesió sempre havia sortit quan l’equip perdia per molt o guanyava per molt. Fins el dia de la Fundació Esportiva Gramma que és quan vaig veure que apart dels gols que pugui fer o no puc ajudar a l’equip, que és el més important. Tot i així sóc golejador i encara que no ho hagi demostrat aquí espero fer-ho durant aquesta segona volta. La categoria és més complicada del que jo em pensava. M’he enfrontat amb centrals que tenen una experiència que jo no tinc però que poc a poc agafaré. Espero donar molt a l’equip en aquesta segona volta. Et puc assegurar que sóc molt exigent, a vegades fins i tot massa i els gols arribaran. Al cap i a la fi, els gols també són una qüestió mental. 

I l’equip pot créixer encara més?

L’objectiu és arribar als 43 punts que marquen la salvació el més aviat possible. A partir d’aqui a somiar. Però sí, crec que encara podem créixer molt més. 

Tens alguna referència en l’equip? Algu amb qui fixar-te? 

Oriol Molins. És un jugador treballador i sense fer massa soroll sempre hi és. A més, es bastant semblant a mi en aquest aspecte. Jo sóc molt treballador i també em fixo en jugadors que ho compensen tot amb treball, treball i treball i amb gols (riu). Oriol Molins ens aporta moltes coses. Jo em fixo en ell en el dia a dia. 

Des de fora sembles un jugador molt seriós. Imposes bastant…

Albert Ruiz és seriós quan toca. Al vestuari per exemple ens ho passem moltbé. A més els llocs estan assignats i jo tinc el meu racó de banc amb Joan Inés, Pluvins, Capa, Pastells… el meu racó  de banc ens ho passem molt bé. Falta el capi, Ricky que el trobem molt a faltar però també li haig de dir que ara tenim més espai, perquè abans era mig banc per Ricky i l’altre mig pels altres quatre (riu). 

Li vaig preguntar al míster, però ara ho vull saber d’un jugador. Què significa la baixa del capità Ricky pel vestuari? 

És una baixa important a nivell futbolístic però sobretot intangibles del lideratge i del saber estar. Si alguna cosa té Ricky és que sap llegir molt bé els partits i què necessita l’equip.